Temor davant d’una situació que el nen considera perillosa per ser desconeguda. És patològic quan el nen viu en un estat permanent de por per temor a la crítica. El tímid és molt autocrític i té por al ridícul per excés d’autoexigència. No se sent segur en situacions socials i es retreu a nivell social.

Comportament d’oposició, de no cooperació, de no obediència i desafiament, d’irritabilitat, generalment cap a companys i també cap a figures d’autoritat (mestres, pares, monitors, etc.). Tendència a discutir als adults, negant-se a complir les normes o el que li manin. Aquest comportament lògicament interfereix en l’aprenentatge i en les relacions socials, ja que sovint culpa als altres dels seus errors o mal comportament.

És una forma d’ansietat on els pensaments, les idees o imatges es mantenen a la ment de manera involuntària de forma repetitiva i constant. La part compulsiva és el ritual, el fer quelcom per reduir l’ansietat que comporten les obsessions (comptar, repetir, tocar,…)

Rebuig al pes corporal, malgrat aquest estigui dins la normalitat. Associat o provocat per una por patològica a augmentar el pes i arribar a l’obesitat. Existeix una alteració de la percepció de la pròpia imatge corporal. La mateixa ansietat sol provocar episodis amb afartaments i posterior necessitat d’eliminació (vòmits, diürètics, laxants, esport excessiu, dejunis, dietes,…). Les repercussions orgàniques i psicològiques solen ser greus i els indicadors precoços han de fer reaccionar la família.

Pors exagerades, justificades o no davant situacions concretes o objectes específics. Les pors són desproporcionades ja que les situacions o objectes, o bé no tenen perill o el risc és menor. Aquestes reaccions provoquen molt malestar, amb molts símptomes (ansietat, evitació,…) que provoquen canvis en l’estil de vida del nen i problemes en el seu desenvolupament. Ex.: a alguns animals, als ascensors, llocs oberts, a la sang, als cotxes, a l’escola, etc.

Aquests tipus de trastorns solen comportar una persistència d’una manera de fer (patró) disocial (contra les normes), agressivitat o conductes provocades. En l’extrem trobaríem una violació de les normes socials que van més enllà de les bretolades infantils o de les rebel·lies adolescents. Poden ser habituals en aquests nens els nivells excessius de lluita, la crueltat amb els animals o les persones, robar, destruir, les mentides repetitives, l’absentisme escolar, les fuites de casa, les freqüents “rabietes” amb intensa còlera, el comportament desafiant i provocador. També la desobediència persistent i severa serien indicadors d’aquest tipus de trastorn.

Trastorn on l’ansietat és excessiva davant la separació o possible separació de casa seva o de les persones amb les que se sent molt proper. Sol preocupar-se en excés per la possible pèrdua, fins i tot mort de les persones que s’estima. Pot tenir resistència a anar a l’escola o altres llocs per por a la separació (colònies, viatges,…). Pot tenir por o resistència a quedar-se sol a casa o sense les persones de referència. La por també es pot fer patent a l’anar a dormir sense tenir a prop les persones o persona de referència. Aquest fet s’accentua si ha d’anar a dormir fora de casa. Pot tenir malsons referits a la separació i d’altres símptomes físics (mal de cap o de panxa, vòmits) només d’anticipar la separació d’aquestes figures.

Trastorn d’origen neurològic que afecta entre el 4% i el 7% dels nens/es.

Té continuïtat durant tota la vida.

En edats preescolars (3-5 anys) sovint ja apareixen alguns trets (excés de moviment, no percepció dels perills, menor nivell d’acceptació de les normes, jocs agressius, interrupció dels altres, rabietes freqüents i intenses,...).

A l’edat escolar hi ha d’altres indicadors: com la desorganització en els deures, no acabar-los, distracció fàcil, inquietud motora, interrupció a la classe, impaciència, distracció.

Hi ha un subtipus de TDA-H que és “l’inatent”, on no hi ha ni impulsivitat ni hiperactivitat. Moltes nenes tenen aquest subtipus i passen més desapercebudes. Solen estar poc atentes, tenen oblits, sembla que no escolten, no segueixen bé les instruccions, no acaben tasques, els costa organitzar-se, els costa fer tasques que requereixen esforç mental mantingut, poden perdre les coses, etc.
Cal tenir informació de pares i mestres o professors per fer un bon diagnòstic. L’exploració per part del pediatre o psiquiatre infantil és definitiva per tenir el diagnòstic clar i iniciar, si ho creu convenient, un tractament farmacològic que ha d’anar combinat amb pautes a l’escola, als pares i al mateix nen/a.

Veure el test

L’autoestima és la manera de veure’ns i valorar-nos. Una autoestima adequada sol relacionar-se amb un concepte positiu de sí mateix, augmentant el nivell de seguretat personal i donant força a la pròpia capacitat per desenvolupar les pròpies aptituds.

Un baix autoconcepte, una baixa autoestima donaran insatisfacció, percepció de fracàs, inseguretat.

L’autoestima s’aprèn, la podem canviar, i fomentar-la portarà com a conseqüència una millora de la qualitat de vida.